Fa uns dies, l’Hospital Santa Caterina del Parc Hospitalari Martí i Julià de Salt va sortir als mitjans de comunicació per haver dut a terme dos parts de dones positives en Covid19 sense que aquest fet comportés cap problema, ni per a les mares ni per als seus nadons. Una de les ginecòlogues de l’equip mèdic del centre, la doctora Alícia Carrera, descriu en aquest article què comporta una operació d’una persona amb Covid19 i quines reflexions li venen en ment mentre treballa.  

Sóc l’Alícia, ginecòloga de l’Hospital Santa Caterina de Salt. És diumenge al matí; arribo a la guàrdia de l’hospital i em passen la informació del que hi ha hagut el dia anterior i del que queda pendent. M’expliquen que a l’habitació 120 tenim ingressada una dona de 35 anys amb un abscés al pit que cal drenar. Hauré de fer-ho a quiròfan, sota anestèsia, perquè es tracta d’un procediment dolorós. La dona havia ingressat el dia anterior, i en aquell moment se li va realitzar el test de determinació del COVID 19. Resultat: positiu.

Com tantes altres vegades he fet, truco a l’anestesista i a les infermeres de quiròfan per informar-los del cas, però en aquesta ocasió és diferent. Tenim habilitat un quiròfan específic per als pacients COVID i seguim un protocol concret per a aquests casos. Acordem que m’avisaran un cop ho tinguin tot organitzat; cal que tot l’equip estiguem perfectament preparats dins el quiròfan quan arribi la pacient.

Al cap de mitja hora em sona el “busca”. És la infermera de quiròfan que em comunica que ja hi puc anar. Arribo al vestidor, em trec la bata, el pijama verd i els esclops que porto habitualment quan estic de guàrdia, i em poso el pijama blau i els esclops de quiròfan. Unes accions que en d’altres circumstàncies hauria fet de manera automatitzada, ara em requereixen una atenció extremadament curosa: a quin lloc deixo la bata i el pijama, amb quina mà toco el pany de la porta o agafo la clau de la taquilla, on deixo el “busca”, etc.

Vaig al lavabo i em rento les mans. “Amb aigua i sabó que, si no, no serveix de res!”, em dic. Deu ser la frase que més repeteixo al meu fill i a les meves filles aquests dies. És com aquelles cançons enganxoses que no et pots treure del cap. Em canvio la mascareta que duc per una FFP3 que m’ha proporcionat la supervisora, un bé escàs i molt preuat aquests dies. Em poso les polaines i la mascareta quirúrgica per sobre de l’FFP3 i entro al passadís de quiròfan. La meva companya de suport, també ginecòloga de l’hospital que m’ajudarà en l’operació, ha seguit exactament el mateix procés. Allà ens hi esperen l’anestesista, dues infermeres i una auxiliar, tots vestits amb els equips de protecció (EPIs) corresponents i disposats a aportar la màxima professionalitat. Esdevé una situació tan familiar com estranya, com qui comença a treballar en un lloc nou. M’hi acosto. Les infermeres i l’auxiliar em van explicant quins són els passos i l’ordre que cal seguir per col·locar-me tot l’equip. Em guarneixo amb les polaines altes, les polaines baixes, una bata impermeable, dos “gorros”, dues mascaretes, una talla per cobrir-me la zona del coll, unes ulleres i uns guants, i ja estic preparada per poder entrar al quiròfan. 

Un cop dins em poso la segona bata i uns altres guants, mentre la infermera ajuda a l’anestesista a preparar la medicació i el material que aquest necessitarà. Instal·len una campana de metacrilat amb dues finestres a través de les quals l’anestesista passarà les mans per poder intubar la pacient. Reviso el material que necessitaré i m’espero a que l’anestesista ho tingui tot preparat. Em col·loco en un segon pla, esperant que tot estigui en ordre per poder fer entrar la pacient, i és en aquest moment, contemplant el que m’envolta, que tinc una sensació d’irrealitat com si es tractés d’una pel·lícula.

Quan entra la pacient acompanyada pel zelador, m’hi acosto, a una distància prudencial, per parlar-hi i tranquil·litzar-la. Notem que la dona està espantada veient-nos a tots tan protegits. Si un quiròfan ja normalment fa respecte, en aquestes circumstàncies encara en fa més. Un cop hem intubat la pacient, preparem el camp quirúrgic i començo la cirurgia. En aquest moment, em retrobo amb una experiència que m’és familiar, i que em tranquil·litza; la de concentració i abstracció de tota la resta, per focalitzar-me únicament en el que tinc entre mans. Tot va bé i acabem la cirurgia. 

Una de les infermeres ens indica per on hem de sortir. Un cop fora del quiròfan, un cartell plastificat enganxat a la paret ens informa de quins són els passos que hem de seguir per treure’ns l’EPI. Ho faig amb la mateixa concentració que tenia dins el quiròfan, no vull saltar-me cap pas. Indica que et freguis les mans amb la solució alcohòlica, que desprèn aquella olor penetrant a la que m’he acabat acostumant així com al tacte d’unes mans aspres. Un cop ja m’ho he tret tot i m’he posat el pijama i els esclops nets, camino fins a la sortida de l’àrea quirúrgica. Han estat dues hores per a una operació que en circumstàncies normals hauria durat 30 minuts. Tinc la sensació de poder tornar a respirar després d’haver travessat una piscina per sota l’aigua.

Ja de nou a la sala de parts, dinant de tàper, em vénen tres reflexions al cap:

- Jo i el personal sanitari en general: tot i les mesures de protecció extraordinàries, la taxa de contagiats per COVID19 dins el nostre col·lectiu és altíssima. M’anima, però, notar que en aquests moments de tanta complexitat aflora una forta cohesió amb els equips d’infermeria, auxiliars, neteja, zeladors i d’administració de l’hospital.

- La pacient: desconcertada i vulnerable, necessita ara més que mai tota la humanitat i empatia que siguem capaços de traslladar-li. Crec que ho hem sabut fer.

- I, finalment, la societat: quantes coses ens indica aquest maleït virus que devem estar fent malament en la nostra manera de viure i de conviure. Podem fer-ho molt millor; i prova d’això n’és la solidaritat que hem rebut i seguim rebent de tantes i tantes persones, empreses, entitats i institucions del nostre entorn, aportant-nos desinteressadament material i recursos. Gràcies!

Em sona el “busca”. Seguim.

Dra. Alícia Carrera i Boix
Ginecòloga de l’Hospital Santa Caterina
Institut d’Assistència Sanitària