800 anys d'història

Entrada de l'antic Hospital Santa CaterinaL’any 2012, l’Institut d’Assistència Sanitària va celebrar la commemoració dels 800 anys de l’Hospital Santa Caterina, prenent com a primera data documental el pergamí núm. 19 (12 de març de 1212), que avala la compra d’una feixa de terra per part dels confrares de Sant Martí per bastir un hospital al Cap de l’Areny, on ja existia una casa amb funcions hospitalàries que, arran d’aquesta adquisició, s’ampliaria i es consolidaria, en els terrenys ocupats avui per la plaça del Mercat d’Abastaments.

Al segle XIII els hospitals, com a lloc d’acollida de malalts i desvalguts, es trobaven a extramurs: l’hospital de capellans prop de Galligants, Sant Llàtzer a Pedret i l’Hospital de Sant Jaume dels Peregrins, en funcionament des del segle XIV al costat del cementiri de l’església de Sant Feliu. El quart hospital el trobem al sud de la vila, a l’Areny de l’Onyar on ara s’ubica el mercat del Lleó. Aquest darrer, l’hospital de la confraria de Sant Martí, ja sota l’advocació de Santa Caterina, serà doncs el precedent directe dels equipaments de la plaça de l’Hospital. Tres segles més tard, al 1654 les autoritats militars decideixen enderrocar aquell hospital. El servei es trasllada a un espai proper, a les terres a tocar de la nova muralla de la ciutat. Estem parlant del conjunt assistencial format en un primer moment per l’Hospital Santa Caterina al qual amb el pas dels anys s’aniran sumant la Casa de Misericòrdia-Hospici (1765 i 1776) i la Casa de Convalescència (1781) com edificis veïns, i la resta d’equipaments distribuïts pel territori.

Durant aquests tres segles s’havia iniciat, també, el llarg camí de la definició de competències i la necessària especialització. Tot plegat en el marc del progrés científic de la medicina i de la difusió de les idees humanistes a partir de la revolució cultural del Renaixement. En aquest context, el segle XVIII comença a veure les primeres institucions especialitzades en els diferents camps de l’assistència i per primera vegada es distingeix la funció d’acolliment de desvalguts de la de guariment. No obstant això, la terapèutica i la presència regular dels metges als hospitals no arribarà fins el segle XIX; al 1880 es troba la primera la disposició que prohibeix definitivament acollir pobres i rodamóns als hospitals. Fins entrat el segle XX, qui tenia diners anava al metge o es guaria a casa seva. A l’hospital hi anava la gent sense recursos. Paral·lelament tenen lloc dos processos més que configuren la història tal com avui la coneixem. Un dels processos és el protagonitzat pels alienats i l’evolució del seu estatus en el context de l’assistència. L’altre procés, directament imbricat i decisiu, serà la participació dels poders públics en l’atenció als necessitats: el naixement de la beneficència com a competència pública i la seva evolució seguint els signes dels temps.

El manicomi

Imatge aèrea de l'antic psiquiàtric de SaltL’atenció als alienats va ser una de les darreres conquestes de l’assistència. En un principi es trobaven barrejats amb la resta d’asilats en un context general de manca de definició de la malaltia mental. A mesura que avançava l’especialització del tractament, mèdic o social, de la resta d’allotjats, els alienats varen tenir el seu propi departament a l’Hospital Santa Caterina. A partir de mitjans segle XIX les successives lleis de beneficència encomanaran els malalts mentals a les diputacions. Valorades diverses alternatives, els responsables de la Diputació de Girona del moment decideixen adquirir en Mas Cardell de Salt (1886) per instal·lar-hi en primer grup de dements. Naixia així el primer manicomi públic de Catalunya.

Pel que fa a la intervenció de l’Estat, les lleis de beneficència aprovades a partir de la segona meitat del segle XIX porten, per primera vegada, a la participació de l’Estat en l’atenció als desheretats, que fins aleshores havia estat cosa de les ordres religioses i els municipis. Aquestes competències les fa recaure en les diputacions provincials, en un procés que coincideix amb la necessària especialització i que les institucions intenten desenvolupar en la mesura de les seves possibilitats i del moment polític. Durant la Generalitat republicana seran assumides per la Comissaria Delegada de la Generalitat a Girona. La fi de la guerra civil i la postguerra portaran al retorn de les competències a les diputacions, fet que significarà una llarga i precària etapa d’administració d’una realitat molt punyent amb recursos limitats i equipaments envellits i sovint obsolets. L’arribada de la democràcia plantejarà una nova situació on els diferents centres varen haver de maldar per trobar el seu lloc. En el cas del Psiquiàtric de Salt, la dura realitat porta a un replantejament radical, a la creació de la Xarxa de Salut Mental i al bastiment ex-novo d’un model de gestió de la malaltia mental que ha esdevingut de referència nacional i europea. Aquest model d’atenció a la salut mental s’iniciaria als anys vuitanta amb el desplegament de la xarxa comunitària de salut mental. L’any 1995, l’IAS, per encàrrec del Servei Català de la Salut, començaria a gestionar també l’atenció a les drogodependències.

En el cas de l’Hospital Santa Caterina, la institució centenària viu la disjuntiva d’esdevenir una institució residual com hospital geriàtric o de crònics en el nou mapa sanitari català, o jugar la carta de l’excel•lència i acreditar-se dins la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP), com centre proveïdor de serveis de la xarxa pública catalana. Opten per aquesta opció i al 1985 l’Hospital s’integra en la XHUP i la punta de llança fou l’atenció oncològica, que aleshores no tenia cap hospital gironí de referència. Al seu redós prosperen les altres especialitats en la via cap un hospital general ben dotat i competitiu. L’esforç de molts professionals i l’aposta decidida i il·lusionada de gestors i polítics, porta a aconseguir el repte i la institució resol el seu futur amb la perspectiva d’un canvi d’edifici amb el trasllat als terrenys del Mas Cardell.

El Parc Hospitalari Martí i Julià

L'actual Parc Hospitalari Martí i JuliàEl 18 de setembre de 2004, es tancaven les portes de l’històric Hospital Santa Caterina per obrir les noves d’un nou Hospital Santa Caterina ubicat al Parc Hospitalari Martí i Julià de Salt. Es configurava així un espai sanitari basat en un concepte integrador de la salut que inclou l’assistència psiquiàtrica, sociosanitària i social i l’atenció de les malalties físiques.

Amb l’obertura del nou Hospital Santa Caterina, prenia forma el Parc Hospitalari Martí i julià, i ben lluny de recloure’s en si mateix, s’obria aquest a la ciutadania i al municipi. Amb el Parc Hospitalari, l’empresa pública de la Generalitat de Catalunya —Institut d’Assistència Sanitària (IAS)— aportava un salt qualitatiu en la sanitat de les comarques gironines. La Regió Sanitària de Girona es convertia en la primera de Catalunya on la reconversió psiquiàtrica i la modernització sanitària s’integraven en un sol projecte.

El 31 d’octubre de 1998, el president Jordi Pujol posava la primera pedra del Parc Hospitalari Martí i Julià, i el 15 de juny de 2001, el president Artur Mas, aleshores conseller en Cap, donava l’inici a les obres del nou centre, plantant una magnòlia, testimoni històric d’aquest esperit de serveis i tradició hospitalària de l’Hospital Santa Caterina, que l’IAS s’enduia de Girona a unes noves instal·lacions molt més adients a la pràctica clínica, al servei dels ciutadans. Al mateix temps, els gironins recuperaven l’històric edifici per albergar els Serveis Territorials de la Generalitat de Catalunya al cor de la ciutat. El 30 d’octubre de 2004, el president de la Generalitat de Catalunya en aquell moment, Pasqual Maragall, va inaugurar el nou Hospital Santa Caterina.

IASGirona